INTRO
ECM records està d’aniversari. 40 anys plens de música recollits en milers d’edicions discogràfiques del més alt nivell.
La ocasió requereix d’una sonada celebració. La primera parada va ser dilluns pasat a la Berlin Philharmonie, i el mestre de cerimònies, no podia ser altre que l’insigne pianista Keith Jarrett.
Un concert en solitari de Keith Jarrett és sempre una experiència excepcional. Ocasions úniques per viure i sentir al geni en el seu estat més pur. Seure devant del piano i arrencar melodies a partir de notes lligades entre si per l’art de la improvisació, fan que siguin moments unics i quasi místics.
PRIMERA PART
Jarrett, en aquesta especial nit, ens va oferir un concert ple d’emocions i tensions. Amb estructura clàssica de dues parts i bisos, la primera part va ser un mer escalfament i presa de contacte entre públic i artista. Amb un retràs de 15 minuts va començar l’actuació. Els forts aplaudiments de benvinguda, explicaven el llarg període que ha passat Berlin sense viure una actuació de Keith Jarrett. Començava una nit especial, on poder posar remei a un deute històric de l’artista amb la ciutat.
Unes paraules d’agraïment de Keith Jarrett a Manfred Eicher, ànima i fundador del segell, per la seva amistat i acompanyament vital i artístic al llarg de la seva trajectòria musical. També un primer avis al respectable, de necessitat de concentració i silenci absolut. No es permeten estossecs, ni gemecs, a banda dels ja clàssics avisos contraris a les fotos i els telèfons.
Amb certa sorna i arrogància va comentar (després d’aturar la peça que estava interpretant perquè algú del públic va fer soroll):
“… alguns pensen que el que faig es fàcil, perquè ho faig cada dia… però no. Es requereix molta concentració i ordre. El món, a fora, esta estressat i per tant desordenat, aquí dintre no cal que ens estressem… “
Una primera hora sencera de música per desgranar quatre improvisacions. La tensió del moment es podia respirar, l’artista no trobava el seu lloc a la sala i el piano no “parlava” com un podria esperar. En tres ocasions el pianista va decidir començar de nou la peça i conduïr-la cap a d’altres direccions, ja que no se sentia còmode. Potser és aquesta mateixa tensió, la que ell genera al públic, que fa que no obtingui la resposta energètica necesaria dels seus admiradors. O potser la pressió de saber que és una nit especial d’aniversari i enregistrada per posterior publicació, fa que l’artista es pensi dues vegades quin llegat musical deixarà per a la posteritat.
No així, la segona part del concert va esdevenir magnífica i sublim. Les seves mans ràpides i delicades, acariciant les tecles amb precisió quirúrgica, van permetre aflorar totes les emocions contingudes. Sense estrès i amb ordre, és quan Jarrett es permet ser pur, arriscant, traçant trajectòries que ningú sap on poden anar a parar, fent de la seva música moments únics i històrics.
No obstant, Keith Jarrett va mantenir la guàrdia en alt, i abans d’iniciar la ronda de propines, va demanar amb urgència un afinador per reajustar l’instrument. Ens volia deleitar amb un preciós i magnífic regal, i calia que tot fos perfecte.
Curiosament cuatre peces no improvisades; conegudes i reconeixibles, My song, Sophisticated Lady, Don’t ever leave me, i True Blue, van servir per coronar una llarga nit d’intenses emocions.
SEGONA PART
Finalitzat el concert, l’aniversari d’ECM records continuava amb una recepció oficial a l’històric Meistersaal Am Postdamer Platz.
La convocatòria, prou reduida, va permetre gaudir en primera persona d’il·lustres com Wim Wenders, Anja Lechner o el mateix Jarrett, en una mateixa sala, i canapé de formatge en mà.
Una celebració familiar que amagava alguna sorpresa. Keith Jarret va entrar a la sala i es va formar un gran grup al seu voltant. Flanquejat per Manfred Eicher, va ser el moment dels discursos oficials. Una primera benvinguda i agraïment per part d’Eicher va donar pas a una conversa distesa i per moments divertida entre Keith Jarrett i Manfred Eicher. La conversa va girar al voltant de la música que fa Jarrett, qui va argumentar que ell fa la mateixa música des de fa molts anys, i que el famós Köln Concert, que es va publicar l’any 75, es podria publicar demà mateix. Música atemporal.
Un periodista convidat a l’acte li va preguntar pel pes de la fama, i Jarrett, molt hàbil i subtil amb les paraules triades, va desviar la resposta cap a al seu terreny, una mica pantanós si mes no, afirmant que ell no es considera famós, ni un artista d’èxit. Es considera un artesà de la música i que de vegades, per poder arribar allà on ell vol, ha de pendre decisions dràstiques com ara cancel·lar concerts, increpar al públic pels seus sorolls, o declinar invitacions a concerts a certs llocs del món.
Eicher va respondre al fil de la conversa carregant contra el públic i contra el mainstream musical. Al públic li va tocar el rebre de la poca concentració que demostra a les sales de concerts, i al mainstream el va acusar de ser el culpable d’aquesta dispersió.
La conversa, no obstant, va continuar durant uns llargs vint minuts, repassant l’anecdotari personal dels artistes i amb un to divertit i positiu. El moment va estar coronat per una sincera abraçada entre Eicher i Jarrett seguida d’un brindis general en honor a la música i a ECM records.
ENCORES
La sensació dels que allà estavem era sens dubte la d’assisitir a un moment únic i especial, un duel dialèctic de titans, amb un especial sentit de l’humor. Una conversa, que es un altre micro capítol de la història del segell mes prestigiós del jazz contemporani.
ECM records està d’aniversari i continuarà la seva celebració organitzant un festival el cap de setmana del 22 d’octubre al castell de Mannheim, on els assistens podran disfrutar de concerts, xerrades i passis cinematogràfics. Tota la informació relacionada amb l’aniversari es pot consultar a la web www.ecm40.de
ECM Barcelona Series 